DESENA LLIÇÓ - AGRUPACIONS - BIG BAND

Per concloure aquesta desena lliçó coneixerem un grup musical que es diu big band!

La big band va aparèixer com a resultat de l'expansió del jazz de Nova Orleans, i es produeix a conseqüència dels canvis que el concepte d'arranjament musical experimenta en l'Estil Nova York, a mitjans de la dècada de 1920 que tenen com a conseqüència final l'aparició del swing.

L'estructura de les big bands ha anat evolucionant al llarg del temps, des de les bandes amb uns deu membres de l'època inicial del "swing", fins a les grans orquestres de més de vint músics dels anys setanta. En qualsevol cas, la característica essencial de les big bands és l'existència de seccions instrumentals, en algunes de les quals els mateixos instruments es troben duplicats.

Com a regla general es compon de tres seccions: metalls, fustes i ritme. En alguns estils, com ara el "West Coast jazz o el free jazz", s'afegien habitualment altres instruments, com trompa, clarinet baix, tuba, etc., conformant així grans agrupacions de divuit o més membres. No obstant això, com indica Peter Clayton, un gran nombre d'aficionats al jazz no consideren que les agrupacions de jazz modern, per molt gran que siguen la seua mida, siguen realment big bands, en un sentit estricte.

Sovint, especialment en l'època d'or del Swing, les big bands solien tenir un / una cantant. De la mateixa manera, molts cantants d'èxit, es feien acompanyar per big bands en els seus discos i presentacions.

NOVENA LLIÇÓ - AGRUPACIONS - BANDA DE MÚSICA

Una banda de música és una agrupació musical formada bàsicament per instruments de vent, de corda i percussió. Un factor important és que la banda estiga constituïda per instruments que puguen ser tocats mentre el músic marxa en els cercaviles.

La paraula "banda" pel seu significat referint-nos a la faixa o insígnia militar es va relacionar definitivament amb aquest tipus de formació musical perquè en els seus orígens les bandes estaven íntimament lligades al món militar. Les bandes de música gaudeixen d'una llarga història, tan antiga com la de la pròpia música atès que ja en textos sumeris, egipcis, hebreus, xinesos i d'altres civilitzacions antigues trobem referències a agrupacions d'instruments de vent i percussió que servien per acompanyar el combat o durant el culte religiós.

Actualment, la funció principal d'una banda de música és la realització de concerts, ja siga en espais tancats o a l'aire lliure. Són bandes de gran versatilitat que executen tot tipus de música, encara que solen interpretar obres escrites i arranjades o orquestrades específicament per a bandes. Segons la seua dedicació poden ser bandes professionals o amateur. Segons el seu finançament poden ser públiques o privades.

HUITENA LLIÇÓ - AGRUPACIONS - L'ORQUESTRA SIMFÒNICA

L'orquestra simfònica és una agrupació de grans dimensions que compta amb diverses famílies d'instruments musicals, com el vent fusta, vent metall, percussió i corda. Una orquestra simfònica té, generalment, més de vuitanta músics en la seua llista. Només en alguns casos arriba a tindre més de cent, però el nombre de músics empleats en una interpretació particular pot variar segons l'obra que serà executada.

Aleshores, cada secció de l'orquestra té una col·locació determinada de 15 tipus d'instruments, que ha estat normalitzada per la potència sonora dels instruments. Així, els instruments de corda se situen al capdavant, de més agut a més greu, darrere es col·loquen els instruments de vent, primer fusta i després metall, i al final es col·loquen els instruments de percussió i el piano.

Finalment, tenim el director de l'orquestra que compleix amb una funció principal respecte a l'orquestra simfònica, ja que és el que la dirigeix ​​i fins i tot dóna la formació musical. És una persona que no només manté el temps de la peça i dóna les entrades dels instruments perquè la interpretació siga coherent, sinó que ha d'interpretar la partitura segons el concepte "global", mantenint-se fidel a l'esperit original de l'obra però donant una visió personal. Per aconseguir-ho, ha de conèixer en profunditat la vida i obra dels compositors. El director no apareix en l'orquestra fins al segle XIX, quan realment es van establir els estàndards d'orquestra simfònica, i va sorgir gairebé per motius estètics.

SETENA LLIÇÓ - INSTRUMENTS - PERCUSSIÓ

Pel que fa als instruments de percussió són els que el so es produeix quan es colpeja. Així mateix, són els més antics que es coneixen, i hi ha multitud de tipus diferents per tot el món. Es poden dividir en dues categories:

INSTRUMENTS DE PERCUSSIÓ D'ALTURA DETERMINADA.

Això vol dir que amb ells es poden interpretar notes musicals exactes. Els més importants dins de l'orquestra són els timbals, que des del segle XVII han tingut un paper molt important en la música clàssica. Són instruments molt grans, que es componen d'una estructura metàl·lica amb un pegat de pell o de plàstic a la part superior. Altres instruments d'aquest grup són: el xilòfon, el gong, els cròtals, la marimba o la celesta. El gong prové d'Àsia, i és un enorme disc metàl·lic que es penja i es colpeja amb un mall. El xilòfon i la marimba es componen d'una sèrie de làmines de fusta de diferent longitud que, en colpejar produeixen les diferents notes musicals.

 

INSTRUMENTS DE PERCUSSIÓ D'ALTURA INDETERMINADA.

Amb ells no es poden interpretar notes musicals. L'important, en aquest cas, és el tipus de so particular que emet cada instrument. Alguns exemples són la pandereta, els bongos, el bombo, la caixa i el tambor. Tots ells tenen una membrana que es colpeja per produir el so. També ho són les castanyoles, les maraques o el triangle. Encara que molts d'ells són utilitzats per acompanyar la música popular de diferents països, també s'empren amb freqüència en les orquestres. La bateria és un instrument molt important dins d'aquest grup. Durant els segles XX i XXI ha format part de gairebé tots els grups musicals de rock, jazz, pop i altres corrents modernes.

SISENA LLIÇÓ - INSTRUMENTS - CORDA FREGADA, POLSADA I PERCUTIDA

Són aquells en els quals el so es produeix gràcies a la vibració d'una corda. Es divideixen en diversos tipus:

CORDA FREGADA
El so sorgeix quan es freguen les cordes amb un arc, que és una vara de fusta que té, de banda a banda, un conjunt de crineres de cavall. Els més representatius són el violí, la viola, el violoncel i el contrabaix; tots ells tenen quatre cordes. El violí és el més petit i el més agut; li segueix la viola, que és una poc més gran i una poc més greu; el següent és el violoncel, i el més greu i gran de tots és el contrabaix. Els instruments de corda fregada són els més nombrosos en les orquestres.

CORDA POLSADA

En aquest cas, el so es produeix quan es pessiga o es prem la corda amb els dits o amb un plectre, també anomenat “pua”, que és una petita peça plana. Els instruments més coneguts d'aquest tipus són l'arpa i la guitarra, tant la clàssica com l'elèctrica o l'acústica. No obstant això, hi ha molts instruments d'aquesta categoria que són tradicionals de molts diferents països del món; per exemple, el llaüt o la balalaica. Dins d'aquest tipus, també es pot parlar del clavicèmbal, antecessor del piano actual, en què les cordes sonaven gràcies a un mecanisme que les pessigava.

CORDA PERCUTIDA

La principal figura d'aquest tipus és el piano. En aquest cas, les cordes són colpejades per uns martellets que estan units a les tecles a través d'un complicat mecanisme.

CINQUENA LLIÇÓ - INSTRUMENTS - VENT FUSTA I VENT METALL

Coneixerem ara els diferents tipus d'instruments que existeixen. Comencem pels instruments de vent fusta i vent metall.

Hi ha els instruments de vent o aeròfons els quals produeixen el so per la vibració de la columna d'aire en el seu interior, sense necessitat de cordes o membranes i sense que el propi instrument vibre per si mateix. Per tant, els vents es poden classificar en dos tipus, vent fusta o vent metall:

• VENT FUSTA: perquè en el seu origen es construïen de fusta. En l'actualitat, alguns d'aquests instruments es construeixen en metall. No obstant això, es consideren dins de la familia de vent fusta pel seu timbre i el seu so característic. Els instruments de vent fusta tenen un so suau, melodiós i profund. En aquest instrument la vibració de l'aire dins del tub produeix el so. La longitud del tub determina l'altura del so. Dins d'aquesta classificació podem veure al clarinet, la flauta, l'oboè i el saxòfon.

• VENT METALL: tenen l'embocadura en forma d'embut i el so es produeix quan l'aire és introduït pel moviment dels llavis en el filtre. Alguns d'aquests instruments també compten amb pistons i posseeixen una sordina per modificar el so resultant. Alguns exemples són: el trombó, la trompa, la trompeta i la tuba.

QUARTA LLIÇÓ - CARACTERÍSTIQUES SONORES - EL TIMBRE

Altra característica sonora important és el timbre.

• EL TIMBRE és la qualitat que permet reconèixer la font emissora del so, per exemple, entre la mateixa nota (to) amb igual intensitat produïda per dos instruments musicals diferents. Es defineix com la qualitat del so. Cada cos sonor vibra d'una manera diferent. Les diferències es donen no solament per la naturalesa del cos sonor (fusta, metall, pell tibada, etc), sinó també per la manera de fer-ho sonar (colpejar, fregar...).

Una mateixa nota sona diferent si la toca una flauta, un violí, una trompeta ... cada instrument té un timbre que l'identifica o el diferencia dels altres. Amb la veu passa el mateix. El so donat per un home, una dona, un/a xiquet/a tenen diferent timbre. El timbre ens permetrà distingir si la veu és aspra, dolça, ronca o vellutada. També influeix en la variació del timbre la qualitat del material que s'utilitze. Així doncs, el so serà clar, sord, agradable o molest.

Un exemple senzill per entendre aquest tema és el fet de poder reconèixer les veus de les persones que ens envolten sense necessitat de veure'ls, ja que cadascuna té les seues pròpies característiques que les fa diferents, encara siguen aquestes molt similars com en el cas de germans/nes, pares, mares o fills/es.

Aleshores, hi ha sons que per les seues particulars característiques són fàcils de classificar i diferenciar, però hi ha altres que requereixen una major pràctica d'escolta per a aprendre a reconèixer i diferenciar uns dels altres.

TERCERA LLIÇÓ - CARACTERÍSTIQUES SONORES - LA INTENSITAT

Hui parlarem de la intensitat, que segons el diccionari de la Reial Academia Espanyola és el grau de força amb què es manifesta un agent natural, una magnitud física, una qualitat, una expressió, etc.

• LA INTENSITAT en l'àmbit musical equival a parlar de volum, per exemple: un so pot ser fort o feble. Per tant, serà la quantitat d'energia acústica que conté un so. Així mateix, la intensitat ve determinada per la potència, que al seu torn està determinada per l'amplitud i ens permet distingir si el so és fort o feble.

Els sons que percebem han de superar el llindar auditiu (0 dB) i no arribar al llindar de dolor (140 dB). Aleshores, aquesta qualitat la mesurem amb el sonòmetre i els resultats s'expressen en decibels (dB) en honor al científic i inventor Alexander Graham Bell.

En aquest tema el referent al que fem al·lusió, és la perilla o control de volum de l'equip o reproductor de so, a major volum major intensitat, a menor volum menor intensitat.

Per concloure, la intensitat que es mostra en l'exemple anterior es pot dir que l'exemple "A" correspon a un so suau o piano com s'indica en el llenguatge musical i l'exemple "C" a un so fort o forte, l'exemple "B"es troba en un terme mig o mezzo forte.

SEGONA LLIÇÓ - CARACTERÍSTIQUES SONORES - LA DURADA

Quan es parla de la duració de temps, s'ha de parlar d'altra característica del so, a aquest element l'anomenarem durada.

• LA DURADA és el temps durant el qual es manté un so; està determinada per la longitud, que indica la mida d'una ona, que és la distància entre el principi i el final d'una ona completa (cicle). Aleshores, segons això podem dir que per durada els sons poden ser llargs o curts. Els únics instruments acústics que poden mantenir els sons són els de corda amb arc, com per exemple: el violí, la viola, el violoncel o el contrabaix; els de vent depenen de la capacitat pulmonar de l’instrumentista, i per concloure els de percussió, dels cops i la duració d’aquests. La guitarra necessita, igual que el piano, d'un martelleig que pegue a les cordes, i només s'escoltarà el so fins que la corda deixe de vibrar.

Per concloure, a l'exemple anterior tenim tres sons. A l'observar veiem que el que presenta menys longitud és el so "A" per tant és el més curt dels tres, el segueix en durada el so "B" i el més llarg és el so "C". Bé, fins ací altra característica general del so: La durada. Vos anime a fer una recerca i fer comprovacions reals amb instruments musicals a casa.

PRIMERA LLIÇÓ - CARACTERÍSTIQUES SONORES - L'ALTURA

Hui parlarem de les principals característiques sonores que hi ha en la música. Al llarg de la història l'ésser humà s'ha inventat una sèrie de regles per a construir un llenguatge musical. El so ha estat sempre present en la vida quotidiana de l'home. El primer que cal diferenciar són els sons curts i llargs, febles i forts, aguts i greus, agradables i desagradables. A aquesta entrada ens centrarem en l'altura:

• L'ALTURA és l'afinació d'un so; està determinada per la freqüència fonamental de les ones sonores (és el que permet distingir entre sons greus, aguts o mitjans) mesura en cicles per segon o hertzs ​​(Hz). Per què els humans puguem percebre un so, aquest ha d'estar comprès entre el rang d'audició de 20Hz i 20.000 Hz. per sota d'aquest rang tenim els infrasons i per sobre els ultrasons. A això se li denomina rang de freqüència audible. Com més edat es té, aquest rang va reduint tant en greus com en aguts.

En el gràfic anterior hi ha tres exemples d'ona de tres sons: en l'exemple "A" hi ha major freqüència, per tant aquest seria un so agut, en l'exemple "B"  hi ha menys freqüència, aleshores seria un so més greu respecte a l'anterior, i finalment en l'exemple "C" és el de menys freqüència, així que seria el més greu dels tres.

Bé, fins ací les pinzellades d'una característica general del so: L'altura.